En els últims mesos, hem viscut a Catalunya un context de mobilització molt
important per part dels sectors educatius. El discurs és clar: davant d’un context diferent de les aules, on tenim més diversitat, es necessiten recursos que atenguin aquesta diversitat i als conflictes que s’hi puguin generar, com un augment de l’educació social, dels serveis d’orientació i psicologia, una reducció de ràtios...

En canvi, la resposta per part del departament d’educació a aquesta conflictivitat és un pla pilot per a posar mossos d’esquadra de manera permanent a les escoles. Des de l’associacionisme juvenil expressem el nostre rebuig a aquesta proposta i a continuació s’exposen els motius.

Prenent l’antipunitivisme com a model, reconeixem que els conflictes de les nostres comunitats no es poden, ni s’haurien, d'arreglar per mitjà de la força o l’amenaça de la violència. La mesura de posar a mossos als centres és contrària a aquest model. No és una mesura preventiva, és una mesura punitivista, que utilitza l’amenaça com a mitjà per resoldre conflictes.

A més, no té cap propòsit pedagògic. És més, educa en un marc on els conflictes es solucionen amb figures controladores, no des d’un punt de vista de la convivència i el consens. En una escola o un institut, com a lloc de socialització de la infància i adolescència, no és un marc que s’hauria d’ensenyar.

El pressupost d’aquest pla ve per part del departament d’interior i no d’educació. Nogensmenys, el departament d’educació ha ajudat en dissenyar el pla. El programa es podria haver dissenyat sense mossos, utilitzant el pressupost per dotar de serveis que apostin per un model de seguretat comunitari i de base.

Aquests serveis que defensem són aquells que sempre han estat menystinguts i infrafinançats, aquells que tenen a veure amb la solució no violenta de conflictes i la mediació; com l'educació i la integració social, la psicopedagogia o la vetllació. Defensem que es financin adequadament aquests serveis per a tenir escoles i instituts on s’eduqui en la resolució de conflictes de manera holística i assertiva.

A més, aquesta mesura se centra únicament en els centres d’alta complexitat,
associant-los doncs amb la criminalitat. Els criteris perquè un centre es determini de màxima complexitat estan relacionats amb causes socials, com ara el nivell educatiu dels pares, la quantitat d’alumnat amb NESE o la quantitat d’alumnat de nova incorporació.

Aquestes condicions fan que, efectivament, hi hagi centres que necessitin més
recursos, però aquests no consisteixen a incorporar policies al centre: aules
d’acollida, SIEI, reforç... Necessiten recursos que s’atenguin a les necessitats, no que els estigmatitzin com a possibles criminals.

Finalment, aquesta mesura s’ha pactat des de dalt, dels departaments de la
generalitat a les direccions del centre. No s’han utilitzat els organismes de
representació de la infància, adolescència i joventut existents; el CNIA i el CNJC. S’ha instaurat una mesura que afecta directament els alumnes sense parlar amb nosaltres, deixant-nos de banda i doncs considerant-nos un actor polític passiu, consultant-nos només quan va bé.

Per això, des de l’associacionisme juvenil apostem per:

• Rebuig a la mesura. El model que defensem les joves és contrari al d’incorporar mossos als espais educatius, rebutgem mesures punitivistes als nostres centres educatius.

• Vetllar perquè el nostre model de seguretat comunitària i de base s’apliqui als centres educatius, que són els espais on la infància i l’adolescència aprèn i socialitza.

• Vetllar perquè la veu de l’alumnat sigui escoltada amb els mecanismes adequats i que com a estudiants es prengui el nostre rol com a decisiu en la presa de decisions que ens afecten directament.

• Insistir en la importància d’escoltar les vertaderes demandes del professorat per tal de resoldre la crisi que colpeix el nostre sector educatiu, la qual cosa passa per protegir i reivindicar els serveis socials que són cabdals per a defensar la convivència als nostres espais.

• Exigir una rendició de comptes al Departament d’Educació i Formació Professional; i a la seva consellera, la dimissió.

En el context actual, l'ús i la gestió de l'espai públic s'han consolidat com un espai en constant disputa, amenaçats per la imposició d'una lògica capitalista i per l'ofensiva de l'extrema dreta. Aquesta deriva ha propiciat la legitimació d'una hiperregulació i d'una mercantilització que expulsen el veïnat de les places, desviant el focus de la veritable funció dels carrers com a béns comuns. Ens trobem davant d'un escenari marcat per la privatització i la priorització del rèdit econòmic, on el jovent i el teixit associatiu pateixen una vulneració de drets fonamentals a través d'una asfíxia burocràtica constant.

A aquesta lògica privatitzadora s'hi suma l'amenaça directa del reaccionarisme contra la vida comunitària. Un exemple paradigmàtic d'aquesta praxi persecutòria és el de Ripoll, on el govern d'extrema dreta de Sílvia Orriols ha utilitzat l'entramat administratiu i sancionador de l'Ajuntament per perseguir de forma desproporcionada espais com el Casal Popular La Metxa. Aquesta ofensiva no és casual: a l'extrema dreta no li interessa l'espai públic lliure, i busca buidar-lo del seu sentit original per evitar que sigui un lloc de trobada, d'aliances i de cohesió veïnal, justament el teixit que el feixisme vol destruir.

Per a l'associacionisme juvenil, l'espai públic no és un simple lloc de trànsit, sinó l'espai fonamental de socialització, participació política, cultura popular, trobada intergeneracional i autoorganització comunitària. Paradoxalment, des de la instauració de la democràcia hem assistit a un augment progressiu de les restriccions en el seu ús. Aquest fenomen s'ha materialitzat mitjançant una interpretació legislativa cada cop més restrictiva de les normatives, dificultant a la ciutadania l'exercici d'un dret pel qual, per naturalesa, no hauríem de demanar permís. Els poders públics tenen l'obligació de facilitar l'exercici d'aquests drets, però a la pràctica, generen un entramat burocràtic que els ofega.

Actualment, els drets fonamentals com el d'associació, manifestació i llibertat d’expressió, drets requereixen ineludiblement l'espai públic per poder-se materialitzar, es veuen vulnerats de manera constant per la hiperregulació de les institucions. En són un clar exemple les creixents ordenances municipals que restringeixen les activitats populars a les places i carrers. Consegüentment, el dret al descans s’utilitza com a excusa per denegar activitats populars, sense fer una ponderació real on el dret a l’espai públic i a la cultura es valorin en igualtat de condicions.

Un exemple evident d'aquest xoc normatiu és l'exigència d'assegurances de responsabilitat civil a les entitats. Aquesta pràctica suposa una trava administrativa inassumible que pot arribar a impedir la celebració d'actes. Resulta una exigència abusiva i, a més, els ajuntaments ja disposen d'assegurances milionàries que cobreixen els possibles accidents a la via pública.

Per tot això, des de l’associacionisme juvenil i en defensa de l’espai públic com a bé comú:

• Exigim als ajuntaments que deixin de requerir una burocràcia excessiva a les entitats juvenils i populars per dur a terme activitats al carrer, i els emplacem a què tota informació sigui transparent, accessible, motivada i justificada, i explicada en un llenguatge clar i accessible.

• Reivindiquem els drets fonamentals com el d'associació, el de manifestació i el de llibertat d’expressió. Exigim a les administracions locals que deixin d'utilitzar aquestes normatives de rang menor de forma restrictiva i arbitrària per censurar o sancionar l'activitat política i popular. L’espai públic és de totes i les institucions tenen el deure únic de vetllar perquè aquest sigui accessible per a tothom.

• Denunciem l'aplicació d'una lògica capitalista a l'espai públic, on es prioritza l'ocupació privativa amb finalitats lucratives (com l'externalització o les terrasses) per davant de l'ús comunitari. L'espai públic s'ha de protegir com un lloc de socialització, cultura popular, trobada intergeneracional i autoorganització comunitària, i no com una font d'ingressos.

• Apostem per crear espais de treball entre les administracions locals i les entitats del mateix territori per abordar la regulació de l’espai públic. El teixit associatiu no pot ser considerat només un promotor d’esdeveniments, sinó que ha de ser un agent clau a tenir en compte quan es facin polítiques públiques sobre l’ús de l’espai públic.

• Ens comprometem a documentar i denunciar públicament tota denegació o trava administrativa, evitant que qualsevol intent de censura quedi silenciat.

• Alhora, apostem per enfortir la xarxa comunitària com a escut contra les polítiques repressives, especialment davant l'ofensiva de l'extrema dreta que busca destruir les aliances i el teixit popular.

• Instem les organitzacions juvenils membres, en col·laboració amb grups municipals que hi col·laborin, a presentar la moció annexada a aquesta resolució als Plens Municipals dels seus Ajuntaments.

ANNEX: MOCIÓ EN DEFENSA DEL DRET A L’ESPAI PÚBLIC I EN SUPORT AL TEIXIT ASSOCIATIU LOCAL

Per a l'associacionisme juvenil i popular, l'espai públic no és un simple lloc de trànsit, sinó l'espai fonamental de socialització, participació política, cultura popular, trobada intergeneracional i autoorganització comunitària. Paradoxalment, des de la instauració de la democràcia hem assistit a un augment progressiu de les restriccions en el seu ús. Aquest fenomen s'ha materialitzat mitjançant una interpretació legislativa cada cop més restrictiva de les normatives, dificultant a la ciutadania l'exercici d'un dret pel qual, per naturalesa, no hauria de demanar permís. Els poders públics tenen l'obligació de facilitar l'exercici d'aquests drets, però a la pràctica, es genera un entramat burocràtic que els ofega.

Actualment, és habitual veure com les activitats populars pateixen una hiperregulació executada a través d'ordenances municipals, l'esglaó més baix de l'escala jeràrquica normativa. En contraposició, en el punt més alt hi ha la Constitució, que preveu drets fonamentals com el d'associació, manifestació i llibertat d’expressió; drets que requereixen ineludiblement l'espai públic per poder-se materialitzar i fer arribar el missatge a la resta de la societat.

Tanmateix, l’auge de l’extrema dreta també suposa una vulneració dels drets fonamentals, i l’espai públic no n’és cap excepció. N’és un exemple el cas de la ciutat de Ripoll, on el consistori nega l’ús de l’espai públic a les iniciatives populars i autogestionades.

Cal fer valdre que el dret a l’espai públic, a la cultura i a la manifestació són igual de vàlids, i que el conflicte inherent en aquest ús no s'ha de resoldre amb la privatització o la censura, sinó des d'una perspectiva comunitària i participativa.

L’espai públic ha de ser lloc de trobada i cohesió social. Ha de permetre enfortir i fer xarxa a les entitats i col·lectius del barri o municipi, entenent que constitueixen espais imprescindibles que donen accés universal a la cultura i a la festivitat popular.

El preàmbul de LLEI 11/2023, del 27 de desembre, de foment de l'associacionisme remarca que: “La voluntat individual d'associar-se i de formar part d'una col·lectivitat o d'un projecte compartit amb altres individus, amb el bé comú com a objectiu, té una important capacitat per a transformar la societat. L'associacionisme, que en la societat catalana té les arrels històriques en el vessant de la defensa dels interessos col·lectius, és, doncs, un fenomen contemporani que permet de crear instruments que enforteixen la societat civil i la doten d'elements clau per a tenir veu pròpia i capacitat de rèplica, d'incidència, de governança democràtica dels afers públics i, si escau, de crítica de l'actuació dels poders públics, amb l'ànim de créixer com a societat i de compartir l'espai públic amb les administracions públiques i la resta d'agents de la societat civil.”

En aquesta mateixa línia, i en virtut del disposat pels articles 16, sobre simplificació administrativa, i 19, sobre facilitació de l’ús i la gestió d’espais i locals públics d’aquesta mateixa llei, es proposa al Ple de l'Ajuntament l'adopció dels següents.

ACORDS:

PRIMER.- Instar el Govern Local a deixar d'exigir pòlisses d'assegurança de responsabilitat civil a les entitats juvenils, veïnals i sense ànim de lucre per a la realització d'actes a la via pública, assumint aquesta cobertura mitjançant les pòlisses de responsabilitat civil de la mateixa corporació municipal.

SEGON.- Reconèixer que l'exercici dels drets d'associació, manifestació i llibertat d’expressió preval sobre qualsevol normativa de rang inferior. Consegüentment, s’insta el Govern Local a comprometre’s a no utilitzar les ordenances municipals de forma restrictiva, discrecional ni arbitrària per censurar o dificultar l'activitat política i popular de les entitats.

TERCER.- El Ple de l’Ajuntament es compromet a protegir l'espai públic com un lloc de socialització, cultura i autoorganització comunitària. En la seva gestió, es prioritzarà sempre l'ús comunitari i associatiu per sobre de l'ocupació privativa amb finalitats lucratives.

QUART.- Instar el Govern Local a què qualsevol denegació d'ús de l'espai públic emesa per aquest Ajuntament hagi de lliurar-se sempre per escrit a l'entitat sol·licitant, acompanyada d'una motivació i justificació legal estricta que n'especifiqui la norma i exclogui qualsevol decisió basada en l'arbitrarietat política. Així mateix, l'Ajuntament farà públiques les dades sobre permisos concedits i denegats per evitar greuges comparatius.

CINQUÈ.- Rebutjar frontalment la instrumentalització de la maquinària administrativa per perseguir espais populars i entitats, com està succeint en mans de l'extrema dreta a municipis com Ripoll, i es compromet a blindar el teixit associatiu local davant de qualsevol ofensiva reaccionària.

SISÈ.- Crear espais de treball entre les administracions locals i les entitats del mateix territori perquè pugui haver-hi diàleg entre les dues parts a l’hora d’abordar la regulació de l’espai públic. El teixit associatiu no pot ser considerat només un promotor d’esdeveniments, sinó que ha de ser un agent clau a tenir en compte quan es facin polítiques públiques sobre l’ús de l’espai públic.

SETÈ.- Traslladar la present moció, i l’adopció d’aquests acords a les entitats juvenils i veïnals del municipi, així com al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) i a les entitats municipalistes de Catalunya.

Fa temps que vivim en temps hostils; durant els últims anys l'statu quo del món ha estat marcat per guerres i conflictes, i cada vegada més la violència es presenta com el destí final de la humanitat. Davant d’això, el jovent català alcem la veu per dir no a la guerra i sí al futur. No volem ser espectadors passius d’un món en què les joves d’arreu només poden imaginar-se un futur fonamentat en la violència, la destrucció i la mort; la seva mort.

Arreu del planeta, els conflictes s’intensifiquen. A Palestina, la població civil continua patint les conseqüències d’un genocidi originat per l’apartheid de l’estat d’Israel. A Ucraïna, la guerra s’allarga des de fa més de quatre anys amb costos humans i socials enormes. A l'Iran, després de cinquanta anys de bloqueig comercial, l’atac il·legal dels EUA i Israel ha causat milers de morts per bombardejos. I al Carib, les agressions imperialistes s’han agreujat els darrers mesos, evidenciant la intenció dels Estats Units d’adquirir el control de recursos naturals i arrabassar la sobirania dels països de la regió.

La violència i la mort afecten desmesuradament la població civil de classe treballadora. Mentrestant, els líders polítics i econòmics que executen aquestes crisis en queden resguardats dels seus efectes, i és evident que l’extrema dreta té un paper protagonista en aquest escenari bèl·lic, normalitzant discursos d’odi i accentuant la violència al carrer, polaritzant la nostra societat i dividint a veïns.

Davant d’aquesta situació, la comunitat internacional mira a una altra banda. La militarització avança, però la voluntat política per construir una pau justa i duradora retrocedeix. Les prioritats polítiques de l’OTAN i la UE s’han redirigit a impulsar un augment de la despesa dels països en l’adquisició de noves armes, la incorporació del servei militar obligatori i el finançament de la indústria militar. Segons dades de la campanya, “No a la militarització, no a la guerra”, el 2023, la despesa militar dels països membres de la UE va augmentar un 21,3% respecte al 2022, i va arribar als 289.300 milions d’euros. Aquest darrer any, l'estat espanyol s'ha situat en el top 15 de països amb més despesa militar. Per posar dades sobre la taula, el 2025 hi va destinar 34.000 milions d'euros, suposant un 50% més que l'any anterior. A més, Europa és el continent on ha augmentat més el pressupost de defensa, creixent un 14% respecte al 2024.

Enfront d’aquests escenaris, cal que com a joves defenem activament la pau, la democràcia i els drets humans en tots els espais polítics, institucionals i socials.

Així, és necessari alçar la veu davant qualsevol atac al dret internacional i a la democràcia, vingui d’on vingui, per tal de promoure una cultura política basada en la pau, la cooperació i la justícia global, assenyalant els responsables de l’escalada bèl·lica: els EUA, els governs amb líders d’extrema dreta o l’OTAN mateixa.

Aquesta deriva estructura la realitat social en la qual vivim. Les guerres agreugen les desigualtats, encareixen el cost de la vida i empitjoren les condicions materials de la població de forma directa. Els interessos econòmics d’aquests conflictes són evidents: els EUA ataquen indiscriminadament terres del Sud Global riques en recursos naturals i les indústries armamentístiques en fan negoci, mentre la població civil de les zones afectades no té accés als recursos més bàsics per a viure, empobrint-les i fent-les més fàcilment explotables. Tot això, sumat a les pressions polítiques, econòmiques i militars que els EUA exerceixen sobre Cuba, Veneçuela i Groenlàndia amb ànims de controlar punts geogràficament importants. Ens trobem en un escenari on les grans potències es disputen l’hegemonia mundial, mentre les conseqüències recauen sobre la població civil.

I és aquí on el jovent alcem la veu i diem prou. Perquè som nosaltres, les joves, qui n’acabarem pagant les conseqüències. Som nosaltres qui haurem de viure i morir en un món més inestable, més desigual i més violent. Som nosaltres a qui enviaran a lluitar en guerres que no són nostres: les guerres dels interessos econòmics. Som nosaltres qui tenim el futur al davant, i reclamem el nostre dret de decidir sobre ell.

Per tot això, reivindiquem una solidaritat internacionalista entre joves. Amb totes aquelles que ja han estat obligades a créixer sota les bombes i que viuen cada dia dubtant sobre si arribaran a demà, reivindiquem les seves lluites i el dret a la pau, i afirmem que cap persona hauria de ser condemnada a morir en la guerra.

Avui, el jovent diem clarament: No a la guerra pel futur de tothom!

L’educació formal és un dels pilars de la formació d’infants i joves. És allà on no només s’interioritzen els fonaments teòrics i pràctics necessaris per entendre el món que ens envolta, sinó que també s’adquireixen tota una sèrie de valors i habilitats per a poder ser persones crítiques i participar de la vida social. L’escola també és un dels primers espais de contacte social fora del nucli familiar, i on, per tant, es veu per primer cop el que representa tota la diversitat de la nostra societat. Juntament amb la resta d’agents educatius no formals (com esplais i agrupaments escoltes), constitueix una xarxa educativa rica i singular del nostre país. Tot i això, l’escola pública, per la seva condició d’universal, té la funció clau d’assegurar la igualtat d’oportunitats a totes les catalanes. Tanmateix, la precarietat ha esdevingut un factor estructural i estructurant del món educatiu català, accentuant-se en el sector públic, mentre que la distància entre aquest i el privat augmenta.

Creiem que l’educació ha de ser pública perquè tota persona que viu a Catalunya ha de poder escolaritzar-se. L’educació pública i universal és un dels fonaments que ens permet emancipar-nos socialment i econòmicament, desenvolupar una joventut crítica amb el seu voltant i amb criteri propi, i poder gaudir, participar i conèixer el món que ens envolta. A més, només una educació pública pot ser democràtica, guiada per criteris pedagògics i sortint del control de les empreses o institucions privades.

L’educació també ha de ser gratuïta per tal de ser realment accessible per a tothom, i en aquesta gratuïtat no hi incloem només les matrícules, sinó que hi incloem també tots els materials i les sortides. En un moment en què famílies i joves es troben en una situació econòmica en constant deteriorament, qualsevol barrera monetària provoca l'exclusió d’una quantitat indeterminada de persones d’aquella activitat. Si aquesta condició no es compleix, les colònies, excursions, sortides o llibres de lectura o temari es tornen un privilegi i no una part íntegra de la nostra educació.

Per últim, ha de ser de qualitat per a poder estar a l’altura del moment i d’una societat cada cop més canviant, on l’individualisme i els discursos d’odi són cada cop més presents. Catalunya és un país divers de moltes formes diferents, per tant, com que concebem que aquesta diversitat és una fortalesa actual i històrica del nostre país, l’educació ha de ser integradora qualitativament i posar en contacte i tractar amb igualtat a totes les catalanes que hi accedeixin, siguin com siguin.

Quan aquestes condicions no es compleixen l’educació esdevé una institució segregativa i desigual, en comptes d’un factor que fomenta la igualtat social. La formació es torna una mercaderia a comprar i queda reservada a uns sectors específics de la població, condemnant a una quantitat immensa d’infants i joves a la insuficiència formativa i deixant milers de potencials sense explorar. Per això, és el nostre deure com a associacionisme juvenil donar suport a l’educació pública, perquè aquesta sigui universal, gratuïta i de qualitat. Només així podem construir una societat justa i equitativa.

Un dels bastons a les rodes del sector és la derivació d’una part important del pressupost destinat a l’educació a les escoles concertades. Aquesta doble xarxa està actuant en detriment de la pública en canvi de recolzar-la, ja que els darrers anys estem observant com es tanquen sovint línies en escoles públiques mentre es renoven concerts a les escoles concertades. La dinàmica creada al voltant d’aquestes institucions ha contribuït a l’augment de la segregació escolar i a l’infrafinançament de l’escola pública, fet que trobem que no té cabuda en el model que es proposa en aquest document.

Per defensar-ho, cal tenir en compte que l’educació no la fa la institució, sinó les persones que la formen, i aquestes persones també tenen dret a unes condicions dignes i de qualitat. Malauradament, els darrers anys les diverses mobilitzacions docents que hem viscut han posat sobre la taula moltes mancances del sistema educatiu: ràtios massa elevades, excés de burocràcia, falta de recursos per a l’educació inclusiva o pèrdua de poder adquisitiu, entre moltes altres.

Si volem un professorat i uns equips educatius que responguin a les necessitats del moment actual, aquests també han de poder dur a terme les seves tasques amb dignitat, millorant-ne tant el salari com les condicions. A més, cal recordar que la comunitat educativa no queda reduïda només a aquestes cares visibles, sinó que hi ha una multiplicitat de feines invisibilitzades (majoritàriament feminitzades) al darrere: les treballadores del sector de neteja, del sector administratiu, vetlladores, cuineres i un llarg etcètera de feines precaritzades. Totes aquestes feines tampoc poden quedar excloses del model educatiu que desitgem, necessitem i reivindiquem, ja que del seu benestar també en depenen el benestar de la resta de persones que participen i en gaudeixen d’aquest procés.

Així doncs, des del CNJC entenem que l’educació ha de seguir les línies exposades en aquest document, i manifestem:

• L’educació ha de ser un bé per a totes les persones de Catalunya i no pot excloure a ningú per cap raó.

• L’educació ha de ser pública i gratuïta i estar actualitzada als valors i necessitats de les joves.

• Ha de ser en català, ja que entenem al català com la llengua de cohesió d’una terra diversa.

Per tant, demanem una inversió en educació a l’altura del que suposa aquest model que permeti:

• La reducció de ràtios a l’aula mitjançant l’augment de personal

• L’augment de recursos i professionals per l’escola inclusiva

• La reducció de la càrrega burocràtica que recau sobre el professorat

• Acabar amb la segregació escolar

• Augment de les hores per dedicar a la preparació i coordinació docent

• Revertir la pèrdua de poder adquisitiu del conjunt de la comunitat educativa

• La gratuïtat plena de l’educació

• La fi a la precarietat de les treballadores de la totalitat de la comunitat educativa